Segur que coneixem més casos com el seu, però malgrat que ens diuen que “l’atletisme és un esport global que el pot practicar tothom”, el fet és que veure a una dona de 70 anys havent completat durant els darrers 10 anys dos reptes majúsculs dins de l’atletisme de fons, fa patxoca. Luz Marina Velàsquez ens atén a tocar del Palau Reial. Ve amb una bossa que fa tota la pinta de pesar un munt. Allà porta documents, informació diversa i dues capsetes. Les treu i ens mostra dues medalles gegants, que la qualifiquen com a finisher de les Six Majors, les sis maratons més importants del món, i les cinc SÚPER HALF, les cinc mitges maratons més importants. Encara queden pendents altres reptes, però de moment, presumir d’això està permès.

• Vostè deu portar una vida fent atletisme…

Ni molt menys! Poc més de quinze anys, vaig començar als 55! Havia fet esport a l’escola, m’agradava caminar, però de gran ja res de res.

• M’està prenent el pèl…

No no! De fet, la meva primera cursa (popular) va ser la del Corte Inglés quan el meu fill tenia set anys. Ell ho va deixar després però sent ja adult va començar amb maratons i iromans. Ell entrena de forma estricta.

• I vostè no volia ser-ne menys, oi?

Vaig començar al 2005 a fer caminades que organitzava l’ajuntament, i cap al 2009 començo a escoltar “doncs jo vaig a tal cursa o a tal prova” i em vaig informar. Vaig competir en una cursa dels Nassos i la vaig gaudir molt!

• Però vostè d’atletisme i de running no n’entenia pas, llavors…

No gaire, però arran de la conversa em poso de ple en el tema de les curses. Pensi que jo feia 25 anys que fumava, em sentia bé, feia una vida molt poc esportiva, només les caminades. Però clar, si em posava a córrer el meu fill em va aconsellar deixar el tabac. Al principi no ho vaig notar, després el canvi ha estat molt gran.

• És a dir, caminades, tabac, i una cursa dels Nassos… com arriba a les maratons?

Una mica per coincidència. Començo per les mitges. Era 2010 quan jo i el meu fill ens vam apuntar a una mitja marató. Jo volia fer només 10 K, i li vaig dir al meu fill “deixa’m les claus del cotxe que jo acabaré abans”. Un cop a la cursa em començo a animar, a animar, fins que veig al meu fill als 10 K i li dic “puc tirar més”.

• I el seu fill li torna a demanar les claus del cotxe…

No! Ell pensava que no acabaria. Era un març on feia molt de fred, va nevar a Barcelona i jo malgrat tot vaig seguir, seguir, fins acabar la mitja marató. El meu pobre fill va estar una hora esperant-me. Però la vaig acabar i em vaig notar bé.

• I és llavors quan veu que hi ha una esportista dins seu?

M’animo tant i em sento tan bé que em vaig dir “començo a entrenar de forma seriosa”. Entrenava dos o tres dies per setmana, perquè treballava moltes hores i no podia dedicar més temps. Amb les mitges em sentia bé, i al 2012 vaig dir, va “és el moment de la marató”.

• Com es dona compte que pot acabar una marató?

Tres setmanes abans de la Marató de Barcelona es feia una prova que es diu Maratest, de 30 K. La vaig fer, la vaig acabar i vaig dir: “però si puc tirar 10 K més, encara”.

• I com s’ho pren el seu fill?

Es va enfadar, òbviament! Em diu “mama, això no és pas fàcil, per què ho fas?”. Jo li vaig dir que era una experiència més, que creia que ho podia fer i que en tot cas ja abandonaria si no podia. La vaig acabar en 4 h 23 minuts. Ell no s’ho creia.

• Perquè es pensava que era impossible…

Perquè veia que amb 59 anys no podia començar a fer proves tan dures. I mira ara, en tinc 70 i acabo d’arribar de Sidnei de viure la seva marató.

• Però després de la primera marató, alguna cosa va canviar…

Em va donar per les triatlons.

• Va home va…

Sí! Jo havia fet natació, em costava la bicicleta però podia trampejar. El meu fill m’ajudava. Llavors, al 2013, n’estava fent una prova quan vaig patir una luxació al turmell quan vaig sortir de l’aigua. Vaig acabar la prova perquè no em vaig donar compte, però al dia següent, a la mútua, em van dir tenia el cinquè metatarsià trencat i el turmell també molt tocat, i vaig sortir amb crosses.

• Déu n’hi do, i llavors la seva carrera esportiva pateix un daltabaix…

Vaig estar tres anys amb tres operacions diferents. Com era “gran” em van dir que “tingués paciència”. “Però escolti doctor, que al novembre jo tinc la Behobia, vostè creu que arribo?” Li vaig dir després de la primera operació. Encara se’n riu. Amb 60 anys tot va més lent.

• Però llavors va ser un procés llarg…

Em van operar un primer cop, no vaig acabar bé, el segon cop em van dir que no podria tornar a córrer, jo anava amb els companys d’entrenament i em posava a plorar. Posteriorment, em seguia fent mal, i en una ressonància posterior veuen que tinc el tendó peroneu trencat. A més, el metge em diu que tinc el llindar de dolor molt alt. Per això no soc capaç de notar lesions tan importants.

• I no es planteja abandonar?

Per a res! Al 2016 torno. I ara sí, m’oblido del triatló i em centro amb la ruta. Primer 5 K, després 10 K, i ara sí, al 2018, em concentro amb el repte de les Majors.

• Però no ho veu com quelcom agosarat?

Al final, tot és com t’ho plantegis. Aquell mateix any vaig anar al desert amb el meu fill a fer una prova. Fins i tot em vaig proposar fer un Ironman, però aquí sí el meu fill em va frenar. “Si a tu t’agrada córrer, centra’t en córrer” em va dir.

• I llavors apareix el repte de les Majors…

Eren sis maratons, les sis millor del món, amb tot el que comporta. Tòquio, Boston, Chicago, Londres, Berlín i Nova York. Al principi ho faig per agència, però tot sortia massa car i ja després m’ho gestiono jo mateix.

• I que deia el metge a tot plegat?

“És massa per vostè, faci curses de 5 K o el seu turmell no aguantarà” em va dir abans d’anar a la de Nova York. Jo hi vaig anar igualment, vaig pensar que si no aguantava, doncs ja em retiraria. Però la vaig fer.

• I el repte continua. Era l’única de l’Estat en anar?

A Barcelona em vaig qualificar per anar a Boston i allà vaig ser la segona de la meva edat a nivell d’Espanya. A Sidnei he estat l’única F70 en anar. I en total vaig quedar la 27 de 62 de la meva edat. Hi ha dones molt preparades, és una barbaritat, jo soc una novell.

• A Sidnei, a més, era un Campionat màster…

Sí, el que organitza Abbott. Érem uns 1.800 de 40 anys en amunt. Em van donar la invitació per anar després de tancar la marató de Tòquio. D’Espanya hi van anar 26 persones, 11 dones. Això va ser fa poc. En cinc anys completo les sis majors i competeixo al Campionat Abbott.

• A tot això, com entrena i amb qui?

Faig el que puc. Entre entrenar sola, entrenaments gratuïts de marques o de l’ajuntament, vídeos que em passen companys que conec a les proves… ara per ara, per un tema de logística és el màxim que puc fer.

• Imagino que un entrenador no li deixaria fer mitges i maratons tan seguit…

He fet 20 maratons a la meva vida, 80 mitges i 320 curses de 10 K. En 11 anys, 700 curses. Un mes vaig fer dues maratons seguides. No m’hagués deixat, no. Però malgrat tot, soc més conscient de les meves limitacions del que la gent pensa.

• Pel camí va aconseguir el repte de les Cinc Súper Half….

Cardiff, Copenaghe, Praga, Lisboa i València. Aquestes t’obliguen a fer-ho en un curt període de temps. A Cardiff vaig recollir la medalla que m’acreditava com a finisher de les cinc.

• Jo penso en els dos reptes seguits i em marejo…

I encara em falta acabar el repte Plátano de Canarias, les cinc mitges més importants d’Espanya. Només em falta la famosa Behobia. No deuen haver moltes persones de la meva edat que acaben els tres reptes començant de grans. Soc conscient de la dificultat, però ara per ara, això em dona la vida. No he abandonat mai una cursa.

• Vostè està federada amb la Federació Catalana d’Atletisme…

Des de fa uns anys, sí. De fet, els propers reptes, a banda de mitges per Bogotà o Medellín, o maratons per Nord-amèrica, serà mirar curses de campionats de Catalunya i d’Espanya per mirar de pujar a podi.

• Què significa per vostè estar federada fent proves de ruta?

Per mi és molt important. Jo no soc d’elit, però igualment, considero que és clau estar federada, per garanties, per participar en competicions i poder optar a medalles. En el meu cas, que entreno sola, imagineu si em faig mal i no estic federada… crec que està bé que s’incentivi aquest aspecte entre gent popular de proves de ruta.

• Per vostè fer atletisme és la vida ara mateix…

Per mi i per molta gent de la meva edat. Per salut mental, per seguir creient en la vida. Molta gent pensa que cap als 60 anys és impossible. Cansar-te, ho faràs fent qualsevol cosa. Tu esculls com et canses. Almenys, així, obtens objectius personals, fas grups d’amics i crees un ambient molt sa.

• És un esport adequat per a la integració de nouvinguts?

Sens dubte. Jo vaig arribar de Colòmbia fa molts anys, i per integrar-me a Barcelona, l’atletisme ha estat una part important, sobretot un cop he passat la cinquantena. Hi ha esports on necessites material més complex, aquí, si fas ruta, el material és senzill. A més, hi ha molta varietat de fisonomies i d’edats. L’atletisme t’ajuda a sortir de la teva zona de confort.