Si diem que ha estat campió de Catalunya absolut en 15 ocasions és una dada més, també ho és el fet de dir que va ser campió d’Espanya en 16 campionats en les proves de 800 m i 1.500 m.
Si parlem que va ser campió català de cros en tres ocasions també parlaríem de nombres, igual que si diem que va ser atleta olímpic a Roma 1960, que fou internacional 39 vegades i va aconseguir batre fins a 35 cops el rècord d’Espanya de 800 metres, de 1.000 metres, de 1.500 m, de milla, de 2.000 metres i 3.000 metres. Tot això son xifres. Trencadores i extraordinàries. Però Tomàs Barris era molt més.
En Tomàs (Barcelona, 1 de febrer de 1930) tenia un especial interès en anar a totes les festes majors dels carrers de la capital catalana. Era l’època de postguerra, un noi corpulent com ell s’apuntava a les curses que es feien en ambient festiu i les guanyava. S’explica una anècdota a la biografia escrita per en Jordi Buscà, en la qual en Tomàs va ser convidat per un alcalde d’un poble d’Aragó per participar a la cursa del seu poble i enfrontar-se a un atleta “suposadament imbatible” del nucli. En Tomàs el va guanyar. Com a premi, tres pollastres que la família va rebre amb els braços oberts.
No va ser fins l’any 1947 quan ell mateix i el seu entorn van creure real aquesta faceta magnífica d’atleta. Es va apuntar a la Jean Bouin d’aquell curs, després de veure un anunci al Mundo Deportivo. Amb 16 anys, va ser capaç de vèncer a tots els atletes de la seva categoria i endur-se una copa preuada a casa. Va competir pel club Atletisme Hispano-Francés, on es va iniciar, abans de seguir a l’Espanyol, secció que als anys 50 tenia gran envergadura.
De la mà de l’entrenador Manuel Cutié, en Tomàs Barris es va formar, i va recuperar les ganes després d’una aturada per fer ciclisme, després que, un cop era atleta del FC Barcelona, el delegat del club li va advertir que “no faria res de bo a l’atletisme”. En Tomàs va fer una gran amistat amb en Pep Molins. Ells dos van ser escollits a nivell català per participar en els II Jocs Mediterranis. A través de l’entrenador finès Olli Virho, en Tomàs va viure més anys de glòria. En aquella època, ser atleta d’elit era una tasca, si cap, més complicada que actualment. Joan Antoni Samaranch li va donar una plaça de funcionari a la diputació de Barcelona, doncs amb aquesta nova feina tindria més opcions d’entrenar i competir per Europa.
De Friburg a Berlín, on va batre el rècord de 2.000 metres. De Berlín a Göteborg, d’allà a Varberg, Oslo o Estocolm, on seguiria batent rècords d’Espanya. Barris era ja un dels millors atletes de l’estat, i l’acompanyaven, a banda del seu amic Molins, d’altres atletes catalans com Antoni Amorós, Carles Pérez, Lluís Maria Garriga o Atilano Aragó. Durant el final de la dècada dels 50 va aconseguir enormes fites, com vèncer el rècordman mundial Werner Luegg en els 1.500 m. Tots aquests èxits van impulsar les proves de mig fons i fons a tot el panorama estatal.
La seva gran fita, els Jocs Olímpics de Roma 1960. No obstant, unes molèsties li van provocar un dolor molt fort que el van impedir fer un bon paper. No passava res. Barris era ja un nom que perduraria en el nostre esport. La seva millor posició internacional va ser el tercer lloc als Jocs Atlètics Mundials de 1959 a Hèlsinki, la prèvia del mundial.
L’any 1965 va posar punt i final a la seva carrera atlètica. A banda de les medalles i els records, Barris va obtenir premis com la Medalla de Plata al Mèrit Esportiu de la IAAF, després de participar en 158 mítins internacionals.
Però no tot va ser la seva tasca com atleta. A partir del 1965, Barris serà entrenador del Centre Atlètic Laietània de Mataró. Durant el període com a tècnic va ser un dels descobridors de Teresa Maria Roca, atleta que amb ell va guanyar diversos títols estatals i va aconseguir un rècord d’alçada l’any 1969.
Home entregat a l’esport, seria també entrenador de futbol i preparador físic d’altres disciplines. Va ser portador de la torxa dels JJOO de Barcelona 1992, va impulsar juntament amb el seu amic Molins el centenari de l’atletisme català l’any 1998, i també membre de la junta directiva de la FCA presidida per Romà Cuyàs, amb el seu paper d’assessor de la presidència.
El seu llegat ja va quedar escrit. Barris ens deixa a l’edat de 93 anys, amb un grapat gegantí de persones que han viscut experiències amb ell. El seu nom quedarà lligat eternament a l’atletisme català. Acabarem amb una frase del llegendari periodista Francesc Castelló: “Al hablar de nuestros días de los progresos del mediofondo español, consiguiendo brillantes actuaciones, no podemos olvidar al precursor en la distancia Tomàs Barris, que se retiró del atletismo sin conocer las pistas sintéticas, corriendo sobre la ceniza, siendo un hito brillante de nuestro deporte”.
La vetlla d’en Tomàs Barris serà al Tanatori de Les Corts des d’avui a les 11.15 h. La cerimònia serà al mateix Tanatori de Les Corts dimarts a les 9.15 h.
